APROXIMACIÓ A LES AUS DIÜRNES A LA TARDOR – HIVERN A LA MASIA MASSALCONILL (2013-214)
Les aus aprofiten les zones enjardinades per viure-hi i per visitar-les mentre emigren.
En esta fotografia vegem la palput (abubilla, Upupa epops) buscant insectes
i larves entre la fullaraca d’una figuera en el camp de golf. És un au típica de boscos clars, conreus amb marges arbrats, vinyes, fruiters de secà i d’horta. Fa niu als forats dels arbres i als murs de pedra. Pon entre 5 i 8 ous a partir de final de març. És fàcil de reconèixer el seu cant: “pu-pu-pu… pu-pu-pu…” Viu tot l’any a les zones càlides de la Comunitat Valenciana, a les del sud de la península Ibèrica i a les nord d’Africà. És un au comuna però no massa abundant. Cara a la primavera comencem a voren més individus en ajuntar-se amb els que venen d’Àfrica equatorial per a reproduir-se.
Altres aus que vorem i escoltarem per ací són la merla, el gafarró, la cadernera, el pinsà, el pit-roig, la cueta, el totestiu, el verderol, el culroig, el teuladí, etc. Aus que ens recorden el camp. Estes especies són residents que incrementen la seua població ara a l’hivern amb exemplars procedents d’Europa.
Pinsà i gafarró (pinzones y verdecillos) van en bandada buscant llavors i erugues. 27-2-2014.
El culroig (colirrojo tizón) el vegem més a l’hivern quan es refugia als camps cultivats i als jardins. 27-2-2014
El mosquiter ens visita a l’hivern, ací el tenim damunt del marfull buscant insectes i aranyes entre el fullatge. 27-2-2014.
A les masses d’aigua amb vegetació dintre, en els marges, amb arbustos i arbres prop, trobem les aus aquàtiques típiques de les zones humides.
En les llacunes d’este camp de golf podem observar especies generalistes com l’ànec de coll verd (anade real, Anas platyrhynchos), la gallineta d’aigua (gallineta de agua, Gallinula chloropus) i la fotja vulgar (focha común, Fulica atra). Entre els individus hivernants europeus n’hi ha algunes parelles natives per tant són sedentàries i crien ací. Això ens permet vore els pollets, els juvenil i els adult en etapa reproductora; observant com canvien el comportament i el plomatge.
Molt ocasionalment han parat per ací garses com l’agró blau.
Ànecs, gallinetes i fotges s’escabussen en l’aigua per triar herbes aquàtiques, caragolets, larves i altres animalets xicotets. Ixen a la vora i s’ajunten les diferents especies, sense problemes, a pasturar a l’ombra del tamarius. Quan es desplacen més lluny van passejant pel prat humit en grupets de la mateixa espècie.
El collverd és un dels ànecs més bonics. En el mascle destaca el bec groc, el cap i el coll verd, un collaret blanc, el pit marro xocolata i la tireta (espècul diuen els ornitòleg) en blau. La femella, com podeu vore en la foto, és més críptica sols destaca l’espècul que es veu ben bé en alçar el vol que és quan es desplega. Com a curiositat les diferents races d’ànec de granja són formes domestiques del collverd.
La gallineta comú és fàcil d’identificar perquè de tant en tant alça la cua cap amunt mostrant les plomes blanques. En els adults l’escut de la cara és roig amb la punta del bec groga. Els joves tenen el bec obscur.
La gallineta és més àgil que la fotja, es posa entre els arbustets, puja als arbres i amolla a córrer i a volar quan veu que les persones s’acosten.
En estes fotos podem vore com en la fotja adulta destaca l’escut blanc frontal i els peus grisos amb els dits lobulats.
En esta foto estiuenca podem vore al jove sense l’escut frontal i el plomatge de davant del coll blanc.
Altres aus sedentàries i típiques d’espais antropitzats europeus i que trobarem ací són per exemple la tórtora turca i la blanca.
La tórtora turca (tórtola turca, Streptopelia decaocto) ha anat expandint la seua àrea de distribució de forma natural per tot Europa a partir dels anys 30. Menja llavors, invertebrats i baies. Pot reproduir-se pràcticament tot l’any. La posta es de dos ous, entre dos, tres o més voltes a l’any.
La blanca o garsa (urraca, Pica pica) és un tipus de corb inconfusible pel marcat contrast del plomatge amb àmplies zones blanques i negre. Menja de tot i es molt sociable i espavilada. Esta au a anat expandint-se de manera natural des de les comarques de l’interior de la Comunitat Valenciana cap a la costa. No fa més d’una dècada que viu per eixample en l’Horta sud. A la primavera fa niu als arbres. La posta és una volta a l’any en primavera entre cinc i huit ous.
La cotorreta de pit gris (cotorra argentina, Myiopsitta monachus) és una espècie exòtica natural en Sud Amèrica que a final dels anys 80 s’ha venut com a mascota en Nord Amèrica i Europa. La seua expansió és conseqüència de la seua importació i posterior alliberament, voluntàriament o no, d’alguns exemplars. Té una alimentació molt variada, una alta tassa d’èxit reproductor i de moment cap depredador natural. Estes cotorres nien en grup, construeixen uns grans nius tancats, amb diferents cambres, ocupats per varies parelles. Pràcticament han colonitzat tots els jardins i parc més emblemàtics de les ciutats com per exemple en València als Jardins del Reial (Vivers).
En esta foto tenim a les cotorres dalt d’una casuarina, un arbre que sembla un pi, també fa nius en palmeres, xops i en general en arbres grans.
La riquesa ornitològica d’un jardí està en funció de la sea grandària, de la varietat i predomini de la seua vegetació autòctona amb arbres, arbustos, matolls, i zones de praderies silvestres. Cal evitar les plantes exòtiques invasores i combinar les flors ornamentals amb les silvestres. És important la varietat d’ambients com són la presencia de masses d’aigua, les construccions antigues i bancals de pedra, algun raconet amb restes de poda. També afecta la manera de cuidar el jardí, per exemple els treballs de manteniment, els tractaments fitosanitaris, els fertilitzants, etc
Altre factor a considerar en la diversitat d’aus en un jardí és el veïnat, si té prop zones de bosc, de cultiu, altres jardins i espais verds, etc. Les aus volant busquen el lloc més adequat per als seus requeriments. Per això són un bons indicador de la qualitat ambiental.
Des de fa uns anys creix l’iterés de cuidar els jardins tant a nivell dels particulars com des dels ajuntaments i organismes públics de manera que ajude a la diversitat biologia. Estes iniciatives han començat a florir en els països desenvolupats com Estats Units, Austràlia i Anglaterra. En Espanya les ciutat Patrimoni de la Humanitat, a més de cuidar el sue patrimoni històric i cultural estan comprometent-se en projectes per a la conservació del seu patrimoni natural; és el cas de Caceres i Segòvia. Volen formar part de les Ciutats europees que guanyen un reconeixement en la xarxa d’espais naturals d’Europa “Natura 2000”. Estes distincions fomenten el turisme i també la qualitat ambiental dels seus ciudatans. El jardí és una manera quotidiana de donar satisfacció a les necessitats de natura que tenim.
Victoria Aviñó Rosaleny
Leave a Reply