El conill i la llebre

El conill (Oryctolagus cuniculus) i la llebre (Lepus granatensis) han trobat un paradís de gramínies en el camp de golf de la Masia Massalconill, l’herba verda la tenen sempre al tall. 
En esta primavera i estiu del 2013 mentre que visitava el restaurant Genuí he pogut vore algunes llebres i uns quants conills. 

Quan els romans vingueren a conquistar Hispània els crida l’atenció l’extraordinària abundància de conills, espècie desconeguda en aquells temps fora de la península. Es discuteix si el origen dels conills és la Península Ibèrica però esta clar que han evolucionat en l’àrea de creixement del margalló o palmito (Chamaerops humilis) en el matollar mediterrani.

En aquest hàbitat, on predominen les plantes dures adaptades a la irregularitat i a l’escassetat d’aigua, els conills han buscat la brossa i els brots tendres dels matolls com també han desenterrat arrels i bulbs. A més han aguantat a predadors com la rabosa, el linx, el gat salvatge, el teixó, la mostela, la geneta, el llop, el porc senglar, la serp verda, així com a rapinyaires diürnes i nocturnes. L’estratègia de supervivència de l’espècie l’han basat en una reproducció ràpida i abundant. El conill és una espècie polígama que es reprodueix tot l’any. La conilla en un mes pot parir fins a sis conillets que en pocs mesos ja són adults reproductors.  Amb aquesta biologia al cos els conills va anar provant d’escampar-se cap Europa mentre s’aclimataven i eren seguits pels seus predadors. 

Si el conill el traguem del seu medi natural on té tants frens i l’introduïm  en un territori favorable es converteix en plaga. El cas més conegut és el que va ocórrer en les fecundes pastures Australianes quan els colons anglesos l’introduïren en el segles XVIII I XIX.  El conill va prosperar a manera de plaga bíblica.

Per solucionar-ho introduïren la rabosa que es menjaria als conills, i a més podrien practicar la cruel caça de la rabosa com a costum aristocràtica anglesa en aquells temps. Però resulta que en este cas la rabosa en lloc d’esforçar-se en cavar els caus i en córrer darrere dels  conills, que ja portaven en la sang l’instint de fugir-li, va preferir menjar-se als animals australians que ignorantment deixaven que l’astuta rabosa s’acostara. Així la rabosa quasi extingeix al bombat australià.

La següent ocurrència per a reduir la població de conill fou introduir la mixomatosis als anys 50, malaltia vírica que afectava lleugerament als conills brasilers ja que les seues defenses estaven acostumades. Amollaren uns quants conills infectats pel virus i efectivament el 99% de la població de conills moriren.

Al mateix temps en França també s’aplica esta tècnica ja que sembla que no els feia gracia vore prosperar als conill en les seues campets. La malaltia s’escampà per tots els conills d’Europa.  En Austràlia i en l’Europa humida estaven contents en els resultats però per als països mediterranis fou una catàstrofe ecològica ja que el conill es una peça clau en la cadena d’alimentació dels animals silvestres. Hagueren d’espavilar en fer reintroduccions de conills amb certa resistència  per a beneficiar a predadors com l’àguila imperial i el linx. No cal parlar de les repercussions econòmiques negatives que va produir al sector de la cunicultura esta i altres malalties que atacaren a l’espècie debilitada.  

Actualment l’espècie sembla haver desenvolupat resistències a les malalties i s’ha recuperat en l’àmbit mediterrani. El conill és més abundant a les zones de  cultius  que en les zones amb vegetació natural ja que ací té als seus carnívors. En la Comunitat Valenciana trobarem conills en les zones boscoses i de matollar des de la muntanya  fins a les dunes de la Devesa del Saler, i com no en les zones d’horta.

En camps de cultiu propers a camps perduts la densitat de conills, com també de rates,  augmenta causant problemes a les collites. Als perduts poden amagar-se i fer caus sense perill de que siguen inundat per les regades o destruïts quan es treballa la terra. A la nit ixen a buscar les collites. El reg per degoteig del taronjar  sembla afavorir la proliferació del conill, ja que estes terres no s’inunden i a penes es treballen.

En els ecosistemes no alterats l’equilibri presa – depredador  va oscil·lant de manera natural ja que els depredadors es reprodueixen més lentament. En el  nostre entorn natural l’equilibri costa d’aconseguir ja que en algunes zones els depredadors s’han extingit i el territori fragmentat sense corredors verds dificulta el transit dels animals i l’intercanvi genètic necessari per a la supervivència de cada espècie a llarg termini.

Altre lagomorf que tenim és la llebre ibèrica (Lepus granatenses) que és exclusiva de la Península Ibèrica, a partir del nord del riu Ebre ja viu la llebre europea (Lepus europaeus).

La llebre és un animal solitari amb comportament agressiu pel menjar o entre els mascles per les femelles en cel.
La llebre és més gran que el conill amb les orelles i les potes proporcionalment més llargues. Com podeu vore té unes taques negres a les orelles i a la cua. Prefereix els cultius de secà i encara que en condicions favorables pot reproduir-se tot l’any, la seua reproducció no és tan explosiva.

A la Comunitat Valenciana   tant el conill com la llebre son espècies cinegètiques.